Arxiu de la categoria: GNU/Linux

Portfolio de projectes

He ordenat una mica tot allò que tinc fet, i ho he posat en un portfolio de projectes, ben endrreçat. Enllaços a la wiki i a aquest bloc (que ja tenen més de 12 anys), la web d’insectes, la de retroplaneta, i programació de diverses coses, sobre tot de mapes.

Volia un disseny ben minimalista, en blanc i negre, i crec que ho he aconseguit.

OpenCV: detectar cercles

Un cop ja sabem detectar les rectes, ara fem la part de detectar els cercles. El OpenCV ens dóna el cercle de millor ajustament, amb el seu centre i radi. Per tant només ens cal aplicar l’algorisme de calcular l’error d’ajustament, com s’explica en l’anterior post.

Com a fitxer d’entrada tenim un CSV amb el nom dels participants, el nom del fitxer de les rectes, i el nom del fitxer dels cercles. Com a sortida tenim el fitxer resultats.txt amb les puntuacions obtingudes per cadascun dels participants.

Així doncs, ara només cal portar-ho a la pràctica. Espero que sigui aviat.

Mesurar la rodonesa d’un cercle

Després de resoldre el problema de mesurar la linialitat d’una recta, ara toca mesurar la rodonesa d’un cercle. En la imatge hi ha una captura de la solució que hem implementat.

Hi ha bastanta literatura sobre el tema, però he preferit cercar la solució pel meu compte. Donat un cercle, openCV ens dóna ja el cercle de millor ajustament, amb el centre i el radi. La primera idea és recórrer tots els punts del cercle i fer el sumatori de totes les diferències entre el punt i el radi. El valor dóna una bona idea de com de bo és el cercle, en termes absoluts. Però si ara escalem x2 o per x0.5 el nostre cercle, els resultats seran diferents. Per tant, no he de cercar un error absolut, sinó un error relatiu.

La segona idea és mesurar àrees. Concretament, el quocient entre la diferència d’àrees entre el cercle dibuixat i el cercle aproximat, dividit per l’àrea del cercle. Com es veu en el paper, ara sí que obtenim un valor relatiu de la rodonesa del cercle. Una cosa que hem de tenir en compte és que quan sumem àrees, hem d’agafar el valor absolut de la diferència, per tal de què no hi hagi cancel·lacions.

Com més s’aproxima a 0 el valor, més bo és el cercle. Si el valor el resto de 1, aleshores el cercle perfecte val R=1, i R=0.98 no seria tan bo. Ara falta implementar-ho en el meu programa.

Experiment del pèndol per trobar la constant de gravitació g

Aquest estiu vaig estar fent proves per captar la senyal d’un sensor LDR a l’ordinador, amb un programa C++ que llegia pel port sèries les dades que enviava l’Arduino. I es va comprovar com la lluminositat al capvespre disminueix com una sigmoide (1).

Aquestes eren les primeres proves per l’experiment que volia fer i documentar, que és la troballa de la constant g a partir de l’experiment del pèndol. Resumint, mesurem el periode del pèndol per diferents longituds, i podem trobar la constant g=9.81 m/s2. Sabem que el periode del pèndol no depèn de la massa, sinó només de la longitud de la corda i de la constant g òbviament.

En la foto podem veure l’esquema de l’experiment. Tenim un pèndol; un fotodetector amb Arduino capaç de detectar el pas del pèndol; enviem pel port sèrie a l’ordinador les dades; un programa C++/SDL llegeix les dades del port sèrie; processem les dades amb Python i trobem la recta de regressió; calculem g i l’error corresponent. Tot això és el que desenvoluparem en el proper post.

A part de l’experiment de trobar la constant g, la idea és fer una sèrie d’experiments que segueixin el mateix esquema. Si tenim diversos experiments preparats, es podria fer més endavant una proposta didàctica per a Secundària.

Aprenent LaTeX: el Tirant lo Blanc

Seria el mes de febrer o març que em vaig posar a remenar i estudiar el LaTeX. El motiu principal era l’edició d’equacions i la notació científica, que és allà on el LaTeX hi fa una diferència gran. Al darrera hi ha la idea de fer uns articles (i/o llibre) sobre aspectes curiosos i quotidians relacionats amb les equacions diferencials i mètodes numèrics amb Python.

Lluny d’aquest objectiu científic, per tal d’aprendre LaTeX em vaig posar a editar el Tirant lo Blanc (hagués pogut triar una novel·la més curta!). Han passat uns mesos i al final he tingut temps d’acabar la meva edició del Tirant lo Blanc, que tinc el goig de presentar en primícia mundial.

Com que el text és molt llarg (el pdf té quasi bé 1000 pàgines), s’ha utilitzat diverses tècniques de programació i substitució automàtica de text per tal de generar ràpidament el LaTex a partir dels textos originals (en format txt o html). Això vol dir que, amb els coneixements adquirits, la generació d’un pdf d’un text o novel·la històrica la podria fer de manera bastant ràpida.

  • Edició del Tirant amb LaTeX (pdf): Tirant lo Blanc
  • El text original provinent de cervantesvirtual.com: enllaç
  • El Tirant lo Blanc a la Viquipèdia: enllaç

Detecció dels dards: Primeres proves

Ja tinc el prototipus del moble, i ja puc començar a fer proves per a detectar els dards. Com es veu al video, la detecció és molt bona. Si ens fixem en la configuració, la webcam està en el mateix pla XY que la diana. Això crec que té avantatges en la detecció del dard; i desavantatges: necessitaré 2 webcams, i possiblement 3 webcams per posicionar amb fiabilitat el dard en la diana.

Utilitzem la llibreria OpenCV sobre C++, i el flux bàsic consisteix en fer una captura de la webcam; llençar el dard; i fer una altra captura. Aleshores es fa la diferència de les imatges; es converteix a binari; s’aplica una màscara per eliminar bona part del dard. En aquest moment hem de veure la part de baix del dard, i ben clarament la punta. Tenim un número limitat de punts blancs. Amb aquests punts calculem el moment, que seria el centre de gravetat dels punts. I fent un bucle sobre tots els punts puc detectar el punt més inferior, que seria la punta del dard. Finalment, per eliminar possibles errors, calculo la distància entre la punta i el moment, que ha de ser un valor petit.

Encara queda molta feina per fer. D’una banda, s’ha de traduir la detecció del dard als possibles sectors on està el dard. Després afegir una altra webcam. I si afegeixo una tercera webcam, segurament necessitaré algun USB Hub. L’objectiu és utilitzar una sola Raspberry Pi 3 en tot el projecte.

Ordenant idees amb la llibreria SDL

Estic programant amb C++ i SDL el software per a una màquina de dards. Ja tinc quasi bé acabada tota la part de la lògica de l’aplicació, així que he començat a mirar-me la part gràfica, que faré amb la llibreria SDL com he utilitzat en altres projectes.

Arrel de migrar el projecte a SDL (tot i conservant la compatitibilitat amb la part de consola) he ensopegat amb un error de programació d’aquells que et fan perdre temps. Al final la cosa no ha sigut greu, diguem que no era un error de concepte sinó més aviat un despiste, degut a què el codi per moments s’està complicant i convé mantenir el codi ben ordenat i lògic.

El cas és que, arrel d’aquest contratemps, he volgut fer una petita recopilació del codi mínim SDL per pintar un tros de text per pantalla, utilitzant diferents tècniques: a) tota la part de SDL barrejada en el fitxer main.cpp; b) POO, utilitzant un fitxer per cada classe; c) POO, però ficant totes les classes en un sol fitxer.

Els tres exemples es poden descarregar:

Fresar una foto en blanc i negre amb CNC

Aquests dies estem vivint uns dies incerts a Catalunya. S’ha de sortir al carrer i defensar el govern legítim, rebutjar de ple l’aplicació de l’article 155 de la Constitución Española, i no deixar passar l’oportunitat que representa les eleccions del 21D. Així que hem fet uns cartells per portar-los a la manifestació del 11N, i totes les que calguin. Actualment, tenim a les presons espanyoles: Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Josep Rull, Raül Romeva, Carles Mundó, Joaquim Forn i Jordi Turull. I el número pot augmentar.

Aquí exposo el meu workflow per fer un cartell en blanc i negre, a partir d’una foto.

1. GIMP. A l’hora d’escollir la foto hem de procurar que el fons sigui clar i contrastat amb la foto, de manera que el GIMP detecti bé les vores. Obrim la foto amb el GIMP, i dessaturem la foto (convertint-la a escala de grisos), i amb l’eina llindar de color blanc-negre, escollim la imatge que volem fresar.

2. LibreCAD és el software que faig servir per generar el DXF. Importo la imatge, i creo una capa per definir les línies de fresat. Com que la broca que faré servir és de 2mm, escullo un traç de 2mm, i d’aquesta manera em puc fer una bona idea de com quedarà el resultat final. Ressegueixo tots els contorns, ho faig de manera manual.

3. Encara amb LibreCAD, he de definir els ponts de manera que no hi hagi cap illa que es pugui desenganxar quan després faci el fresat. Genero el fitxer dxf.

4. Torno al GIMP i omplo de negre les superfícies que quedaran buides. D’aquesta manera em puc fer una bona idea del resultat final, i preveure l’èxit de la peça.

5. Amb el script de python dxf2gcode puc definir les propietats del fresat. Concretament, la profunditat de tall. Si la fullola que faré servir és de 3mm, la profunditat serà de 3mm. Genero el fitxer G-Code.

6. Amb LinuxCNC ja puc fresar la peça, amb una broca de 2mm. Un cop acabat, es fa un polit i s’arreglen possibles imperfeccions.

Tot el procés està explicat en el video. A la imatge es veu com queda el resultat final amb la imatge del Raül Romeva, ara mateix a presó. Ara només queda fer els cartells, i sortir al carrer. La lluita continua.

Referències:

script cncstroke: millorant la conversió DXF a G-Code, II

Creo un projecte amb LibreCAD, creo la capa ”stroke”, i aquí fiquem les polilínies, tal com s’ha explicat en l’anterior article [1], i tal com es mostra en la imatge. Amb llenguatge C++, el primer que fem és llegir el fitxer dxf i detectar la capa stroke, amb tots els seus punts. En el LibreCAD totes les línies són iguals, tenen un origen i un final. Però a mi m’interessa detectar les polilínies, que són les línies enllaçades de manera que el punt final d’una línia és el mateix que el punt d’origen de la línia següent. Recordem l’estructura de dades que es fa servr:

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble length;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble length;
};

std::vector vpolilinia;
Recorrem totes les línies, i anem afegint elements al vector polilínia, i dins de cada polilínia anem afegint elements al vector línia. Per cada línia i per cada polilínia, tenim calculada la seva longitud. Un cop tenim omplert el vector de polilínies amb les seves línies, ja podem recórrer totes les polilínies i generar la sortida G-Code, de manera que l’inici d’una polilínia està a profunditat -2mm, i el final de la polilínia està a profunditat 0mm, tal com s’aprecia en aquest tros del G-Code resultant, i en la imatge:

(* POLILINE #2 *)
G0 X 30 Y 30
G0 Z 3.000
F150
G1 Z -2.0
F400
G1 X 50 Y 40 Z -1.11
G1 X 60 Y 30 Z -0.55
G1 X 70 Y 40 Z 0
F150
G0 Z 5.000

Com s’aprecia en el G-Code, posicionem la broca al punt (30,30), foradem fins a -2.0mm, i anem passant per tres punts successius tot aixecant de forma proporcional la broca fins arribar al punt (70,40), en què la broca deixa d’atacar la superfície. Així s’aconsegueix un traç variable, tal com s’aprecia en la imatge. Amb aquesta tècnica podré perfilar detalls en els treballs CNC, com ara els cabells d’un retrat, o el traç en una caligrafia.

Com s’aprecia en la imatge (extrecta del projecte de fresar el retrat d’Albert Einstein en blanc i negre, en una altra entrada mostrarem el resultat final), es veu el resultat d’aplicar el script cncstroke per a les polilínies agrupades en la capa stroke del projecte LibreCAD. Veiem dos traços que acaben en punxa (a la part esquerra de la imatge, sobre fusta), i un altre traç, on no s’ha aplicat el script, que no acaba en punxa. A la part dreta de la imatge veiem un tros del projecte LibreCAD on s’han definit aquestes línies (dues que pertanyen a la capa cncstroke, i una altra que es fresa normal). Així doncs, amb un ús correcte del projecte LibreCAD, podem augmentar la resolució del fresat CNC, aconseguint un efecte més real i detallat.

Pots descarregar i estudiar el codi del script cncstroke des del següent enllaç [2] .
Referències:

Nota aclarativa: En el projecte cncstroke utilitzem el terme polilínia com a successió de línies enllaçades. Ara bé, per generar aquestes línies enllaçades, a LibreCAD, utilitzem l’eina línia (i no pas l’eina polilínia) (En una futura versió s’estudiarà la possibilitat d’utilitzar l’eina polilínia, o ambdues).

script cncstroke: millorant la conversió DXF a G-Code, I

Un dels treballs típics que es fan amb la CNC és el retrat de personatges en format blanc i negre. Per exemple, són coneguts els retrats del Che Guevara o l’Albert Einstein. Aquests dies estic treballant en la imatge de l’Ovidi Montllor [1].

La idea és senzilla i coneguda. Importo la imatge en LibreCAD [2] (el software CAD que utilitzo, que es open source), defineixo la silueta, i defineixo unes àrees de hatching que seran fresades (rebaixades). Faig servir el programa dxf2gcode [3] per exportar a G-Code, i freso tot el treball a una profunditat de 1.5mm. La limitació que tinc és que la fresa que faig servir és de 2mm de diàmetre, i això limita la resolució final que puc tenir.

Estic programant un petit script (cncstroke [4]) per tal de millorar la resolució dels meus treballs. Imaginem per exemple els cabells de l’Albert Einstein. Allò ideal és que les metxes de cabell acabin en punta, fent un traç que passi de gruixut a fi. Això s’aconsegueix fent que la profunditat d’atac de la broca sigui variable, des de 1.5mm de profunditat en l’inici del traç fins a 0mm al final del traç. Però per tal de què l’invent funcioni, no he de fer servir una broca normal, sinó una broca V-Shape (amb punta de 40 graus). D’aquesta manera aconseguiré l’efecte de fer un traç que passi de 2mm d’ample en l’origen a 0mm en l’extrem. Aquesta tècnica també serà molt útil per fresar lletres que simulin traços variables.

La idea és que en els meus projectes de LibreCAD tindré una capa amb la silueta bàsica (que fresaré amb una broca de 2mm), i una capa (que sempre anomenaré stroke) que constarà de polilínies que representaran el traç variable des de 2mm fins a 0 mm d’ample. Amb aquesta segona capa podré fer els detalls com ara cabells o caligrafia de lletres.

En aquest primer article només exposo l’estructura de dades que em permetrà gestionar la generació del G-Code a partir del projecte de LibreCAD. Quan recorri (programàticament) el contingut d’un projecte LibreCAD (format dxf), hauré de cercar la definició de la capa stroke i dels punts que conté. Això és relativament fàcil de fer. Aquesta successió de punts es poden agrupar en polilínies, entenent que una polilínia és un conjunt de línies que van empalmades.

Com que el número de poliínies és variable, i el número de línies que conté una polilínia també és variable, la millor manera de programar aquesta estructura amb llenguatge C++ és utilitzar vectors.

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble dist;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble dist;
};

std::vector vpolilinia;

Una línia consta d’un punt origen i un punt final (fàcilment es podrà calcular la longitud d’aquesta línia). Una polilínia consta d’un conjunt de línies, i la longitud de la polilínia serà la suma de les longituds individuals.

A continuació mostrem l’exemple mínim de com es poden gestionar diferents polilínies, cadascuna de les quals amb un número variable de línies.

// g++ -o polilinia polilinia.cpp
#include
#include
#include
#include
#include

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble length;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble length;
};

std::vector vpolilinia;

using namespace std;

int main() {
\t
\tdouble lengthlinia,lengthpolilinia;
\tpolilinia polilinia1;\t
\tlinia linia1;

\tlengthpolilinia=0;

\tlinia1.x0=34;
\tlinia1.y0=30;
\tlinia1.x1=120;
\tlinia1.y1=122;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=320;
\tlinia1.y0=322;
\tlinia1.x1=420;
\tlinia1.y1=422;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);
\t
\tpolilinia1.length = lengthpolilinia;
\t
\tvpolilinia.push_back(polilinia1);
\t
\t//cout << vpolilinia.at(0).vlinia.size() << endl;

\t//anem per una altra polilinia
\tpolilinia1.vlinia.clear();
\tlengthpolilinia=0;

\tlinia1.x0=134;
\tlinia1.y0=130;
\tlinia1.x1=220;
\tlinia1.y1=222;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=220;
\tlinia1.y0=222;
\tlinia1.x1=320;
\tlinia1.y1=322;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=220;
\tlinia1.y0=222;
\tlinia1.x1=320;
\tlinia1.y1=322;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tpolilinia1.length = lengthpolilinia;

\tvpolilinia.push_back(polilinia1);\t

\t//cout << vpolilinia.at(1).vlinia.size() << endl;
\t//cout << vpolilinia.size() << endl;

\t//recorrem totes les polilínies
\tfor (int i=0; i
I la sortida per pantalla:

$ ./polilinia
polilinia #0. length: 267.358
linia #0. length: 125.936
linia #1. length: 141.421
polilinia #1. length: 408.779
linia #0. length: 125.936
linia #1. length: 141.421
linia #2. length: 141.421

En el següent article [5] s'explica la implementació del projecte cncstroke per tal de generar G-Code amb z-depth variable.

Referències:

Nota aclarativa: En el projecte cncstroke utilitzem el terme polilínia com a successió de línies enllaçades. Ara bé, per generar aquestes línies enllaçades, a LibreCAD, utilitzem l'eina línia (i no pas l'eina polilínia) (En una futura versió s'estudiarà la possibilitat d'utilitzar l'eina polilínia, o ambdues).