Quan ve el temps de collir castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes a la muntanya,
i a la plaça de la ciutat…
Aquest matí, que l’Elsa estava convidada, hem fet la gravació de La Castanyera, que el Pere ja quasi se la sap. Les veus són de la Rita, la Maria, l’Elsa i el Joan; Com a instruments hi ha una guitarra i un flabiol de gralla (que no és una flauta!!). Tot això gravat amb la Edirol UA25-EX i Ardour, i com a efectes una mica de compressió i de reverb. Tot plegat una horeta de feina.
Bona castanyada! Que mengeu molts panellets, moniatos i castanyes!
La Canon EOS550D és una càmera fantàstica per fer videos de qualitat. Encara estic descobrint coses. Feia temps que em rondava pel cap fer una prova de la tècnica del stop-motion. I aquí tinc el resultat. És només la primera prova, hi ha moltes coses a millorar, sobretot que no es mogui el trípode (fàcil disparant amb un control remot). Una altra possibilitat és pensar un guió i explicar una història.
Aquesta història s’ha vist bastant amb ninots de plastilina i de fang. En aquest cas es diu clay-motion.
Crec que amb stop-motion es poden fer coses divertidíssimes, engrescant també fills i nebots. Sens dubte pot donar molt de joc i m’agradarà ensenyar coses més professionals i currades.
Per realitzar el video he necessitat unes 150 fotos, i he escollit 10 frames/segon, que m’ha donat la velocitat del tren correcta. Per renderitzar el video s’ha utilitzat un procés automatitzat utilitzant el fantàstic ffmpeg, més elegant impossible:
c=0;
for i in *.JPG;
do mv “$i” “`printf %05d $c`.JPG”;
c=$((c+1));
done
for i in *.JPG;
do convert “$i” -resize 1350×900 -normalize “$i”;
done
ffmpeg -r 10 -b 1800 -i %05d.JPG output.mp4
El mes passat vaig estar treballant el conte musicat del Pere i el Llop. Concretament, he transcrit a lilypond (editor de partitures amb llicència GPL) tot el primer moviment, amb tots els instruments, i la idea és anar transcrivint els altres moviments a poc a poc. Això s’enmarca dins d’un projecte de fer contes musicals amb ordinador, ajuntant la part d’interpretació d’audio i la visualització d’imatges animades utilitzant tècniques de videojocs. La idea és que l’intèrpret toca la part mel·lòdica dels diferents instruments (el Pere: violins; l’ocell: flauta; l’ànec: l’oboè; el gat: el clarinet; l’avi: el fagot; el llop: les trompes; els caçadors: les timbales), i mentrestant a la pantalla es projecta una animació dels personatges. La clau està en què el moviment dels personatges està controlat per la interpretació del músic a través del protocol MIDI.
Volia recopilar informació sobre Pere i el Llop, i no m’ha sigut difícil trobar els mp3 de versions angleses i castellanes. I en català?? Doncs pensant-ho bé, per casa corria la versió del Pere i el Llop que narrava Josep M. Espinàs. He hagut d’esperar a pujar a Bagà per trobar el disc. Es tracta d’un vinil publicat el 1974: text i narració de l’Espinàs, orquestra Pro Musica de Viena, direcció Hans Sawarowsky, i evidentment, Prokofev és l’autor de l’obra.
És bonic veure com a vegades es tanca el cercle i recuperes històries i vivències de la infantesa. Recordo ara aquell tocadiscs de color vermell que van portar una vegada els Reis i va servir per iniciar-nos als meus germans i a mi en adquirir una sensibilitat musical. Els vinils van passar a la història, i ves per on, ara torna a estar de moda. Guardarem amb molt de carinyo aquesta versió del Pere i el Llop.
Aquí va una mostra d’àudio en què la veu inconfusible de l’Espinàs presenta el Pere i la secció de cordes que el represena:
Després de bastant de temps, una nova entrega del projecte 50 maneres de tocar Una Plata d’Enciam. Aquest cop vull ensenyar-vos els principis més bàsics de la síntesi d’audio. És un projecte molt senzill, bàsic i barato, amb grans possibilitats d’èxit fins i tot per la gent sense experiència en electrònica.
Recordo de les èpoques de la universitat en què estudiava els circuits RC, les equacions diferencials associades, i com la corba de càrrega i descàrrega d’un condensador és una funció exponencial. En aquest circuit aconseguim carregar i descarregar el condensador de forma cíclica, gràcies a dos transistors que s’obren quan el condensador està carregat, i es tanquen quan el condensador es descarrega. Escollint els valors de resistència i condensador adequats la freqüencia de ressonància està dins l’espectre audible, que podem escoltar amb un petit altaveu. Amb una resistència variable podem aconseguir variar la freqüència, aconseguint un petit theremin o tannerin.
i aquí va el video mostrant com es construeix aquest petit sintetitzador, i com es pot tocar una cançó com Una Plata d’Enciam.
més informació a la wiki
This is a tannerin, not a real theremin. It is played with a slide (similar to a ribbon sensor), and the most known performance with this synth is Good Vibrations by the Beach Boys (Pet Sound album, 1966). Brian Wilson plays the instrument adviced by Paul Tanner, who was at the time using the instrument, build by Tom Polk.
The Tannerin is an electronic instrument that produces a pure sine wave, variable over three or four octaves. It is played by sliding a knob along the length of the instrument, on some models starting and stopping the tone with a contact switch located on the pitch knob and operated by one’s forefinger. You can see the video how Brian Wilson plays the tannerin:
>Christman has gone, and I have a new camera that I want to use as a full HD video recorder.
Last week I recorded an 1961 Louis Armstrong recording from LP to mp3, using my new Canon EOS 550D as videorecorder, and my new (but 8 years old) Terratec DMX6 Fire 24/96 audio interface as audio recorder. And everything using open source tools (linux OS, Ardour DAW, ffmpeg video processing). The album is called Sincerely. Louis Armstrong, and the song is called If, and I bought this old single years ago in a Barcelona flee market. Google thanks, I found information about the single:
Armstrong, Louis (Trumpet, Vocal)
Burke, Sonny (Conductor)
Candoli, Pete (Trumpet)
Young, Trummy (Trombone)
Bigard, Barney (Clarinet)
Ruffell, Donald (Saxophone)
Gentry, Chuck (Saxophone)
Koch, Jos Cook (Saxophone)
Kyle, Billy (Piano, Celeste)
Shaw, Arvell (Bass)
Deems, Barrett (Drums)
The resulting video is not realiiy full HD, just HD (1280×720) because the video combines the camera recording and a screencast, and the combination of screen and nvidia graphics card limits the overall resolution.
The resulting wav and mp3 files have fine quality. The recording levels are OK, without saturation, and the only noise you can listen is the noise expected from an old LP recording, just the noise that some people like to listen in this sort of ancient recordings.
So this video is a test of the capabilities of my Canon EOS 550D as a video camera, and my Terratec PCI audio interface as a linux compatible device.
In the previous post I was talking about Physical Computing, Interaction Design and the Tinkering way to discover and do things and projects. These four books that I quote represent a nice starting point to dig inside these concepts.
Programming Interactivity: A Designer’s Guide to Processing, Arduino and OpenFrameworks. O’Reilly (2009). Joshua Noble. Amazon reference
Make: Electronics. Learning Through Discovery. O’Reilly (2009). Charles Platt. Amazon reference
Making Things Talk: Practical Methods for Connecting Physical Objects. O’Reilly (2007). Tom Igoe. Amazon reference
Physical Computing. Sensing and Controlling the Physical World with Computers. Thomson Course Technology (2004). Dan O’Sullivan and Tom Igoe. Amazon reference. This book doesn’t make any reference to arduino because it’s year of publication: 2004.
The course is over… and summer starts… During this year I’ve been taken awareness about different concepts and ideas that are becoming more and more important in my thoughts and projects. I want to bookmark these three words and concepts for further study and reference: Physical Computing, Interaction Design and Tinkering. I’ve found very usefull a small booklet introductory to arduino: Getting Started with Arduino, from where I take the quotes.
Physical Computing
Physical Computing involves prototyping with electronics, turning sensors, actuators and microcontrollers into materials for designers and artists. It involves the design of interactive objects that people can interact with using sensors and actuators controlled by a behaviour implemented as software running inside a microcontroller.
Also:
http://en.wikipedia.org/wiki/Physical_computing
www.tigoe.net
Interaction Design
Interaction Design is about the design of any interactive experience. It also applies to the creation of meaningful experiences between us (humans) and artefacts. It is also a good way to explore the creation of beautiful and maybe even controversial relationships between us and technology. Interaction Design attempts to encourage design through an iterative process based on prototypes of ever increasing fidelity. This approach, also part of some types of more traditional design fields, can be extended to include prototyping with technology and particular with electronics. This particular type of Interaction Design is called Physical Computing.
Also:
http://en.wikipedia.org/wiki/Interaction_design
Programming Interactivity book
Tinkering
We believe it is essential to play with the medium, exploring different possibilities directly with hardware and software, sometimes without a definite goal. We call this process tinkering.
Tinkering is what happens when you try something you don’t quite know how to do, guided by whim, imagination and curiosity.
When you tinker, there are no instructions – but there are also no failure, no right or wrong way of doing things. It’s about figuring out how thinks work and reworking them.
Re-using existing technology is one of the best ways of tinkering. Getting cheap toys or old discarded equipment and hacking them to make them do something new is one of the best ways to get to great results.
329 In the previous post I was talking about Physical Computing, Interaction Design and the Tinkering way to discover and do things and projects. These four books that I quote represent a nice starting point to dig inside these concepts.
Programming Interactivity: A Designer’s Guide to Processing, Arduino and OpenFrameworks. O’Reilly (2009). Joshua Noble. Amazon reference
Make: Electronics. Learning Through Discovery. O’Reilly (2009). Charles Platt. Amazon reference
Making Things Talk: Practical Methods for Connecting Physical Objects. O’Reilly (2007). Tom Igoe. Amazon reference
Physical Computing. Sensing and Controlling the Physical World with Computers. Thomson Course Technology (2004). Dan O’Sullivan and Tom Igoe. Amazon reference. This book doesn’t make any reference to arduino because it’s year of publication: 2004.
He estat donant voltes al tema del animatronic i el cartró-pedra… i vull concretar una idea que tindria com a data de termini el febrer del 2011 (queda temps encara per al proper Carnestoltes).
A la Maria últimament li agraden els pirates (a la coral infantil cantaven aquella cançó de ”Els que tripulen la nau pirata, han de ser homes ben barbuts,…”) i a l’escola també ho han treballat. No sé com va anar la cosa que vam fer una llista de les coses que ha de tenir un bon pirata. A veure si no em deixo res:
un pedàs de roba a l’ull borni
una pota de pal
una bandera pirata
un garfi en la mà guerxa
un barret o mocador pirata
… i un lloro parlador a l’espatlla
Així que li vaig proposar en broma que si es disfressava de pirata pel proper Carnestoltes podríem fer un lloro que el portés enganxat a l’espatlla (i que hauria de ser la sensació dels seus amics de classe). Jo aleshores ja estava pensant en utilitzar el paper-cartró, del que encara no domino la tècnica.
El que encara no m’havia plantejat, i que ho he estat pensant aquests dies, és que aquest lloro pogués ser un animatronic. Hauria de ser una cosa senzilla: per exemple, que se li mogués el cap o el bec, mentre parlés. El tema del parlar ja ho tinc solucionat doncs seria utilitzar un xip de la família ISD amb missatges gravats, i un circuit amplificador perquè el missatge es senti amb claredat. I el tema de què es mogui el cap, doncs un servo. Tot plegat amb una placa basada en arduino (últimament he estat millorant la tècnica per fer circuits impressos amb acabat semi-professional). Tota l’electrònica amagada dins la panxa del lloro. El lloro s’agafaria a l’espatlla del nen/a amb uns agafadors o filferro, de manera que sigui ben estable.
A veure si aquest projecte pot fer-se realitat!… seria maco… clar que la Maria pot dir-me la setmana vinent que de pirates res de res i que el proper Carnestoltes es vol disfressar de cargol… De moment, aquí va el primer esbòs del que hauria de ser el projecte.
L’altre dia passejant amb el Pere, a la vora dels jardinets de Gràcia, vaig entrar a una botiga d’aquestes de coses per la llar i vaig trobar un article de broma: un peix en forma de trofeu de pesca, bastant ben aconseguit, que de cop i volta es posava a cantar una cançó catxonda per demostrar que estava ben viu (‘Don’t worry, be happy’). Una idea ben tonta però que a mi, que m’agraden les coses que se surten d’allò normal i que m’ho mirava des del punt de vista electrònic i electromecànic, no em deixava indiferent. Em vaig anotar la idea a l’agenda, i dies més tard vaig cercar en el Google i vaig veure que el gadget en qüestió era el Big Mouth Billy Bass, que havia sigut popular els anys 90 (suposo que a Amèrica), i que fins i tot havia sortit en alguna sèrie de televisió. A més, va fer-me adonar del concepte de animatronic, que a mi em recorda els autòmates del Parc d’Atraccions del Tibidabo de Barcelona.
Tot i que tinc un parell de servos, encara no he tingut l’oportunitat de fer res amb els servos i l’Arduino. Són coses que estan pendents… i penso que seria una idea divertida fer algun animatronic.
A més, últimament m’he estat mirant la tècnica del cartró-pedra (paper maché), que per cert no és fàcil, encara he de millorar el procés, i s’ha de tenir molta paciència. Bé doncs, em ronda pel cap utilitzar el cartró-pedra com a material base per fer projectes electrònics. És a dir, fer ninots de cartró pedra amb electrònica a les entranyes, que estaria ben amagada. Es podrien construir robots de cartró-pedra, titelles amb sensors incorporats, cap-grossos que parlessin o que se’ls moguessin els ulls. Infinitats de coses possibles per sorprendre petits i grans. La idea de combinar materials tradicionals amb tecnologia electrònica, per fer objectes artístics amb valor afegit i diferenciat, crec que és un camí a seguir ple de possibilitats. Segur que seguint aquesta línia sortiran coses molt divertides i profitoses.