Arxiu de l'autor: joanillo

Ordenant idees amb la llibreria SDL

Estic programant amb C++ i SDL el software per a una màquina de dards. Ja tinc quasi bé acabada tota la part de la lògica de l’aplicació, així que he començat a mirar-me la part gràfica, que faré amb la llibreria SDL com he utilitzat en altres projectes.

Arrel de migrar el projecte a SDL (tot i conservant la compatitibilitat amb la part de consola) he ensopegat amb un error de programació d’aquells que et fan perdre temps. Al final la cosa no ha sigut greu, diguem que no era un error de concepte sinó més aviat un despiste, degut a què el codi per moments s’està complicant i convé mantenir el codi ben ordenat i lògic.

El cas és que, arrel d’aquest contratemps, he volgut fer una petita recopilació del codi mínim SDL per pintar un tros de text per pantalla, utilitzant diferents tècniques: a) tota la part de SDL barrejada en el fitxer main.cpp; b) POO, utilitzant un fitxer per cada classe; c) POO, però ficant totes les classes en un sol fitxer.

Els tres exemples es poden descarregar:

Maria 12 anys: caixa retroil.luminada amb timer basat en 555

El diumenge la Maria fa 12 anys. En aquesta ocació he fet una caixeta retroil·luminada amb tres LEDs SMD. L’electrònica no és difícil, es tracta d’un timer 555 configurat per tal de què estigui encés durant 15 minuts. Ha de servir com a punt de llum a l’habitació a l’hora de fer nones.

El projecte l’he dissenyat primer amb Eagle CADSoft, i després amb KiCAD, doncs de fet estic migrant a KiCAD, com ha de ser. El prototipus de la placa PCB l’he fet amb la fresadora. Ja tenia experiència de l’any passat d’utilitzar el script pcb2gcode a l’Eagle, i ara l’estic utilitzant amb el KiCAD, amb resultats molt bons.

El Timer 555 es pot configurar com a temporitzador o per fer pulsos. En el nostre cas, hem optat per un disseny de manera que quan pitgem el pulsador s’encenen els LEDs durant 15 minuts. Els 15 minuts s’aconsegueixen escollint els valors adequats de R i C (recordar que RxC té unitats de temps). He escollit un TLC555CD per tal de minimitzar el consum . El TLC555CD és SMD i té format SOIC. La idea és alimentar-ho tot amb 3V i minimitzar al màxim el consum durant els periodes de stand-by, doncs s’alimenta amb 2 piles AAA i s’espera que durin bastant de temps.

He assajat amb la soldadura SMD, de la que no sóc expert. El timer TLC555CD (format SOIC-8) l’he soldat manualment, i ha quedat una soldadura força neta. Els LEDs també són SMD. Si n’hagués de fer un altre provaria amb la soldadura al forn.

Aquest seria un projecte interessant per fer-ne molts en sèrie, de fet ja vaig estar mirant els proveïdors per aprovisionar una bona quantitat dels components. La idea és que tots els components fossin SMD, i aleshores sí que es faria una comanda de plaques PCB a un fabricant, doncs ara hi ha moltes facilitats i preus raonables.

Quant a la part del fresat la fusta és DM de 2mm. Tots els talls estan fets amb la fresadora, així com les lletres, on s’ha escollit la font Black Rose. La part més crítica és muntar la capsa amb els angles ben rectes, i pintar-ho tot i que quedi perfecte. Al darrera les lletres es fica un metacril·lat blanc, també tallat amb la CNC.

Per tant, és un projecte senzill però finalment més laboriós del que em pensava, i certament es pot automatitzar en gran mesura per fer una tirada gran. El que no es pot automatitzar són els noms que has de fresar, això sí que és sota demanda.

Referències:

cnchollow script. Generador de G-Code per a fresar diferents tipus de cavitats

Hem estat programant un script amb C++ per fer cavitats. Cavitats de diferent tipus: rectangulars, rectangulars amb cantos arrodonits, circulars i el·líptiques. A més, la profunditat de la cavitat pot ser constant (cavitat cilíndrica) o bé una cavitat esfèrica. Per tant, hi ha 8 possibilitats de cavitats diferents, com es veu a la imatge, amb diversos paràmetres que pots controlar. El script genera el G-Code directe per a ser fresat.

Si vols utilitzar el script, primer hauràs de mirar les il·lustracions que hi ha a la documentació, per tal d’entendre els diferents paràmetres. Bàsicament haurem d’introduir l’origen de coordenades de la cavitat (allà on està centrada); els semieixos en el cas dels rectangles-el·lipse, o el radi en el cas del cercle; la profunditat final en el cas de cavitats cilíndriques; el radi esfèric en el cas de cavitats esfèriques, que donarà lloc a més o menys profunditat esfèrica. En funció de la broca que tinguem i de la resolució que vulguem, també hem de definir el pas linial i el pas de profunditat (paràmetres -m i -n).

Per a les cavitats cilíndriques n’hi ha prou amb utilitzar broques normals de fresar (les de 2mm de diàmetre són les més petites que he aconseguit). Però per a les cavitats esfèriques és interessant utilitzar una broca tipus round nose bit, i així aconseguim un millor acabat, com es pot apreciar a la foto.

El primer projecte per utilitzar les meves cavitats és fresar el joc del mancala (o awalé o altres noms), on vull fresar vàries cavitats diferents. Ja informarem quan estigui acabat.

És un projecte escrit amb C++, no requereix cap llibreria especial, per tant la seva compilació és directa. Per la versió 1.0.6, la darrera versió:

$ g++ -o cnchollow cnchollow-1.0.6.cpp
Ex:
$ ./cnchollow -f rectangle -t cylindrical -x 100 -y 100 -r 30.23 -s 15.21 -z -10.3 -m 3.0 -n -1.0 -o ./cnchollow.ngc

Referències:

Fresar una foto en blanc i negre amb CNC

Aquests dies estem vivint uns dies incerts a Catalunya. S’ha de sortir al carrer i defensar el govern legítim, rebutjar de ple l’aplicació de l’article 155 de la Constitución Española, i no deixar passar l’oportunitat que representa les eleccions del 21D. Així que hem fet uns cartells per portar-los a la manifestació del 11N, i totes les que calguin. Actualment, tenim a les presons espanyoles: Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Josep Rull, Raül Romeva, Carles Mundó, Joaquim Forn i Jordi Turull. I el número pot augmentar.

Aquí exposo el meu workflow per fer un cartell en blanc i negre, a partir d’una foto.

1. GIMP. A l’hora d’escollir la foto hem de procurar que el fons sigui clar i contrastat amb la foto, de manera que el GIMP detecti bé les vores. Obrim la foto amb el GIMP, i dessaturem la foto (convertint-la a escala de grisos), i amb l’eina llindar de color blanc-negre, escollim la imatge que volem fresar.

2. LibreCAD és el software que faig servir per generar el DXF. Importo la imatge, i creo una capa per definir les línies de fresat. Com que la broca que faré servir és de 2mm, escullo un traç de 2mm, i d’aquesta manera em puc fer una bona idea de com quedarà el resultat final. Ressegueixo tots els contorns, ho faig de manera manual.

3. Encara amb LibreCAD, he de definir els ponts de manera que no hi hagi cap illa que es pugui desenganxar quan després faci el fresat. Genero el fitxer dxf.

4. Torno al GIMP i omplo de negre les superfícies que quedaran buides. D’aquesta manera em puc fer una bona idea del resultat final, i preveure l’èxit de la peça.

5. Amb el script de python dxf2gcode puc definir les propietats del fresat. Concretament, la profunditat de tall. Si la fullola que faré servir és de 3mm, la profunditat serà de 3mm. Genero el fitxer G-Code.

6. Amb LinuxCNC ja puc fresar la peça, amb una broca de 2mm. Un cop acabat, es fa un polit i s’arreglen possibles imperfeccions.

Tot el procés està explicat en el video. A la imatge es veu com queda el resultat final amb la imatge del Raül Romeva, ara mateix a presó. Ara només queda fer els cartells, i sortir al carrer. La lluita continua.

Referències:

Provant taules B2S a Virtual Pinball

Aquests dies estic fent una nova màquina de Pinball, igual que la primera, amb configuració FS (FullScreen), és a dir, d’una sola pantalla. Aprofitant que tinc un ordinador amb el qual puc fer proves, en un segon disc dur vull instal·lar el Visual Pinball amb configuració B2S (Backglass to Screen), és a dir, amb dues pantalles: la principal és el playfield, i la secundària és el backglass.

Així doncs he instal·lat el Visual Pinball i el VPinMAME, i he mirat els tutorials per veure com funciona això del B2S. I ja tinc les primeres taules funcionant. No és difícil d’entendre i d’implementar, però el que sí que és veritat és que hauré d’anar una per una de les 200 taules que tinc implementades i classificades.

El primer que s’ha de fer és baixar-se els arxius de backglass (amb extensió .directb2s). A partir de les dues pantalles que tinc (una de 22” 1920×1080; i una altra de 17” 1280×1024), creo el fitxer screenres.txt, relacionat amb la geometria de les dues pantalles. I aleshores he d’anar una per una de les taules, entrar en el script (el codi), i configurar el script per tal de què funcioni el mode B2S. Executar la taula (jugar una estona :-)), comprovar que tot funciona correctament, i ajustar algun paràmetre si és necessari. En particular, les taules que tenen DMD (Dot Matrix Display), ajustaré la geometria per tal de què el display DMD aparegui en la pantalla del backglass, en una posició que no sigui invasiva.

En la configuració FS tinc implementades 200 taules. Algunes d’elles no s’han portat encara a B2S, doncs no tenen fitxer de backglass, o m’han donat problemes. Si tinc temps, miraré d’implementar algunes taules més que vegi que són divertides, per tal de recuperar el valor de 200 taules implementades. En el futur, miraré d’introduir el display de DMD, tot i que jo sempre tinc un ull posat en la simplicitat.

Quan tingui configurades les taules B2S serà el moment de fer el moble de pinball amb dues pantalles, de moment amb un format petit: pantalles de 22” i 17”, i un moble el més petit possible que integri aquestes dues pantalles. Aquesta serà la part més divertida i original. A més, si estic engrescat, vull ficar un plunger analògic, un acceleròmetre per al nudge, i un moneder. Però això ja serà una altra història. De moment ja hi ha molta feina configurant les taules B2S.

Soldadura SMD al forn de casa

Estic en el procés de migrar de Eagle CadSoft a KiCAD (open source), i a més d’utilitzar components SMD en els nous projectes. Per tant, he de practicar la soldadura SMD, i tenir les eines adequades.

Hi ha molts videotutorials de soldadura SMD, interessant veure’n algun per tal d’agafar confiança i evitar errors. Bàsicament hi hauria tres maneres de fer la soldadura SMD:

  1. Soldant a mà, amb un soldador de punta ben fina i fil d’estany ben prim. És fàcil soldar d’aquesta manera quan els components no són molt petits (per exemple 0805 o superiors).
  2. Amb pasta de soldar, i utilitzant un forn a 230º. Val la pena sobretot quan hi ha bastants components a soldar. Aquesta seria la manera definitiva per fer una tirada més grossa, doncs es poden posar vàries plaques al forn. El gran avantatge de la pasta de soldar és que un cop situat el component, aquest no es mou.
  3. Amb pasta de soldar i aire calent d’una estació de soldadura. Encara no ho he provat però hauria de funcionar. Seria correcte per soldar algun component puntual.
  4. En la fotografia es mostra el resultat de la primera prova que he fet en el forn de casa, a uns 230 graus. El gran èxit de la soldadura fina és confiar en la tensió superficial que es genera entre el flux soldant, l’estany i el component. La tensió superficial és la que fa possible que l’estany no s’escampi i faci ponts entre les pistes.

    Els meu workflow de prototipatge:

    • KICAD
    • Generació dels Gerbers
    • pcg2gcode per generar el G-Code per la màquina CNC
    • Fresat CNC
    • Flux: Reïna de colofonia
    • Soldar: components SMD i components through-hole

    Un cop el prototipus funciona, el més correcte és encarregar les plaques a algun fabricant de PCBs, ara n’hi ha molts i bé de preu, amb més o menys temps d’espera.

    Notes de soldadura a la wiki.

Xiangqi (escacs xinesos)

Fa uns dies que he acabat el taulell de Xiangqi i les peces, i ja he jugat algunes partides. He estat provant diferents maneres d’omplir amb color negre o vermell les peces. Les peces negres (i el taulell) les he fet amb silicona negra. El resultat és correcte, però el problema és que en envernissar-ho queda una mica enganxifós. És per això que finalment el taulell no l’he envernissat. Les peces vermelles les he fet amb Aquaplast barrejat amb pintura acrílica vermella, i el resultat és més que correcte. M’agradaria fer més proves, per exemple algun altre tipus de silicona o bé resina epoxi o de poliéster.

Com que la meva màquina CNC és 30x40cm, el taulell l’he hagut de dividir en dues parts, que he hagut d’ajuntar amb cola blanca i espigues de fusta. El taulell és de fusta de pi, i les fitxes són de fusta de boix de 5 cm de diàmetre. És un procés lent i laboriós fer les fitxes d’una en una (són 32 peces en total). Evidentment, el procés seria molt més ràpid utilitzant un taulell de pi.

Al llarg del procés de construcció he fet unes quantes fotos, i penjo un video de tot el procés. Per tal de millorar el procediment d’envernissat, he fet un jig on puc vernissar per davant i per darrere les peces de 8 en 8.

script cncstroke: millorant la conversió DXF a G-Code, II

Creo un projecte amb LibreCAD, creo la capa ”stroke”, i aquí fiquem les polilínies, tal com s’ha explicat en l’anterior article [1], i tal com es mostra en la imatge. Amb llenguatge C++, el primer que fem és llegir el fitxer dxf i detectar la capa stroke, amb tots els seus punts. En el LibreCAD totes les línies són iguals, tenen un origen i un final. Però a mi m’interessa detectar les polilínies, que són les línies enllaçades de manera que el punt final d’una línia és el mateix que el punt d’origen de la línia següent. Recordem l’estructura de dades que es fa servr:

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble length;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble length;
};

std::vector vpolilinia;
Recorrem totes les línies, i anem afegint elements al vector polilínia, i dins de cada polilínia anem afegint elements al vector línia. Per cada línia i per cada polilínia, tenim calculada la seva longitud. Un cop tenim omplert el vector de polilínies amb les seves línies, ja podem recórrer totes les polilínies i generar la sortida G-Code, de manera que l’inici d’una polilínia està a profunditat -2mm, i el final de la polilínia està a profunditat 0mm, tal com s’aprecia en aquest tros del G-Code resultant, i en la imatge:

(* POLILINE #2 *)
G0 X 30 Y 30
G0 Z 3.000
F150
G1 Z -2.0
F400
G1 X 50 Y 40 Z -1.11
G1 X 60 Y 30 Z -0.55
G1 X 70 Y 40 Z 0
F150
G0 Z 5.000

Com s’aprecia en el G-Code, posicionem la broca al punt (30,30), foradem fins a -2.0mm, i anem passant per tres punts successius tot aixecant de forma proporcional la broca fins arribar al punt (70,40), en què la broca deixa d’atacar la superfície. Així s’aconsegueix un traç variable, tal com s’aprecia en la imatge. Amb aquesta tècnica podré perfilar detalls en els treballs CNC, com ara els cabells d’un retrat, o el traç en una caligrafia.

Com s’aprecia en la imatge (extrecta del projecte de fresar el retrat d’Albert Einstein en blanc i negre, en una altra entrada mostrarem el resultat final), es veu el resultat d’aplicar el script cncstroke per a les polilínies agrupades en la capa stroke del projecte LibreCAD. Veiem dos traços que acaben en punxa (a la part esquerra de la imatge, sobre fusta), i un altre traç, on no s’ha aplicat el script, que no acaba en punxa. A la part dreta de la imatge veiem un tros del projecte LibreCAD on s’han definit aquestes línies (dues que pertanyen a la capa cncstroke, i una altra que es fresa normal). Així doncs, amb un ús correcte del projecte LibreCAD, podem augmentar la resolució del fresat CNC, aconseguint un efecte més real i detallat.

Pots descarregar i estudiar el codi del script cncstroke des del següent enllaç [2] .
Referències:

Nota aclarativa: En el projecte cncstroke utilitzem el terme polilínia com a successió de línies enllaçades. Ara bé, per generar aquestes línies enllaçades, a LibreCAD, utilitzem l’eina línia (i no pas l’eina polilínia) (En una futura versió s’estudiarà la possibilitat d’utilitzar l’eina polilínia, o ambdues).

script cncstroke: millorant la conversió DXF a G-Code, I

Un dels treballs típics que es fan amb la CNC és el retrat de personatges en format blanc i negre. Per exemple, són coneguts els retrats del Che Guevara o l’Albert Einstein. Aquests dies estic treballant en la imatge de l’Ovidi Montllor [1].

La idea és senzilla i coneguda. Importo la imatge en LibreCAD [2] (el software CAD que utilitzo, que es open source), defineixo la silueta, i defineixo unes àrees de hatching que seran fresades (rebaixades). Faig servir el programa dxf2gcode [3] per exportar a G-Code, i freso tot el treball a una profunditat de 1.5mm. La limitació que tinc és que la fresa que faig servir és de 2mm de diàmetre, i això limita la resolució final que puc tenir.

Estic programant un petit script (cncstroke [4]) per tal de millorar la resolució dels meus treballs. Imaginem per exemple els cabells de l’Albert Einstein. Allò ideal és que les metxes de cabell acabin en punta, fent un traç que passi de gruixut a fi. Això s’aconsegueix fent que la profunditat d’atac de la broca sigui variable, des de 1.5mm de profunditat en l’inici del traç fins a 0mm al final del traç. Però per tal de què l’invent funcioni, no he de fer servir una broca normal, sinó una broca V-Shape (amb punta de 40 graus). D’aquesta manera aconseguiré l’efecte de fer un traç que passi de 2mm d’ample en l’origen a 0mm en l’extrem. Aquesta tècnica també serà molt útil per fresar lletres que simulin traços variables.

La idea és que en els meus projectes de LibreCAD tindré una capa amb la silueta bàsica (que fresaré amb una broca de 2mm), i una capa (que sempre anomenaré stroke) que constarà de polilínies que representaran el traç variable des de 2mm fins a 0 mm d’ample. Amb aquesta segona capa podré fer els detalls com ara cabells o caligrafia de lletres.

En aquest primer article només exposo l’estructura de dades que em permetrà gestionar la generació del G-Code a partir del projecte de LibreCAD. Quan recorri (programàticament) el contingut d’un projecte LibreCAD (format dxf), hauré de cercar la definició de la capa stroke i dels punts que conté. Això és relativament fàcil de fer. Aquesta successió de punts es poden agrupar en polilínies, entenent que una polilínia és un conjunt de línies que van empalmades.

Com que el número de poliínies és variable, i el número de línies que conté una polilínia també és variable, la millor manera de programar aquesta estructura amb llenguatge C++ és utilitzar vectors.

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble dist;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble dist;
};

std::vector vpolilinia;

Una línia consta d’un punt origen i un punt final (fàcilment es podrà calcular la longitud d’aquesta línia). Una polilínia consta d’un conjunt de línies, i la longitud de la polilínia serà la suma de les longituds individuals.

A continuació mostrem l’exemple mínim de com es poden gestionar diferents polilínies, cadascuna de les quals amb un número variable de línies.

// g++ -o polilinia polilinia.cpp
#include
#include
#include
#include
#include

struct linia {
\tint x0;
\tint y0;
\tint x1;
\tint y1;
\tdouble length;
};

struct polilinia {
\tstd::vector vlinia;
\tdouble length;
};

std::vector vpolilinia;

using namespace std;

int main() {
\t
\tdouble lengthlinia,lengthpolilinia;
\tpolilinia polilinia1;\t
\tlinia linia1;

\tlengthpolilinia=0;

\tlinia1.x0=34;
\tlinia1.y0=30;
\tlinia1.x1=120;
\tlinia1.y1=122;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=320;
\tlinia1.y0=322;
\tlinia1.x1=420;
\tlinia1.y1=422;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);
\t
\tpolilinia1.length = lengthpolilinia;
\t
\tvpolilinia.push_back(polilinia1);
\t
\t//cout << vpolilinia.at(0).vlinia.size() << endl;

\t//anem per una altra polilinia
\tpolilinia1.vlinia.clear();
\tlengthpolilinia=0;

\tlinia1.x0=134;
\tlinia1.y0=130;
\tlinia1.x1=220;
\tlinia1.y1=222;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=220;
\tlinia1.y0=222;
\tlinia1.x1=320;
\tlinia1.y1=322;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tlinia1.x0=220;
\tlinia1.y0=222;
\tlinia1.x1=320;
\tlinia1.y1=322;
\tlengthlinia = sqrt(pow(linia1.x1-linia1.x0,2) + pow(linia1.y1-linia1.y0,2));
\tlinia1.length=lengthlinia;
\tlengthpolilinia += lengthlinia;

\tpolilinia1.vlinia.push_back(linia1);

\tpolilinia1.length = lengthpolilinia;

\tvpolilinia.push_back(polilinia1);\t

\t//cout << vpolilinia.at(1).vlinia.size() << endl;
\t//cout << vpolilinia.size() << endl;

\t//recorrem totes les polilínies
\tfor (int i=0; i
I la sortida per pantalla:

$ ./polilinia
polilinia #0. length: 267.358
linia #0. length: 125.936
linia #1. length: 141.421
polilinia #1. length: 408.779
linia #0. length: 125.936
linia #1. length: 141.421
linia #2. length: 141.421

En el següent article [5] s'explica la implementació del projecte cncstroke per tal de generar G-Code amb z-depth variable.

Referències:

Nota aclarativa: En el projecte cncstroke utilitzem el terme polilínia com a successió de línies enllaçades. Ara bé, per generar aquestes línies enllaçades, a LibreCAD, utilitzem l'eina línia (i no pas l'eina polilínia) (En una futura versió s'estudiarà la possibilitat d'utilitzar l'eina polilínia, o ambdues).

Prototip PCB de doble cara amb CNC

Aquests dies he estat perfeccionant com fer un prototipus de PCB amb la fresadora CNC.

Abans que res he hagut d’implementar el auto-probe per tal de compensar l’anivellament superficial de la placa on vull fresar. Aquest projecte requereix la màxima precisió. El tema del auto-probe va ser especialment ràpid i fàcil de fer, cosa rara doncs les coses fàcils normalment es compliquen de forma inesperada… Està documentat a [1].

Un cop l’auto-probe està funcionant, ja puc mirar de fer les plaques de doble cara. El principal repte està en girar la placa i que els forats en una capa i en l’altre coincideixin exactament. Com es veu a la foto, això s’ha aconseguit bastant bé, i la bona notícia és que hi ha marge per centrar bé els forats en la capa top (doncs en la foto es veu que els forats no estan exactament centrats). Tot està ben documentat en l’enllaç [2]

Ara que ja tinc el procés bastant clar, ja puc afrontar un petit projecte que requereix una placa de doble cara. Consisteix en muntar un mini-ordinador, amb finalitat purament acadèmica, amb un microprocessador Z80 [3]. Però abans de fer-lo, primer vindrà el programador de EEPROM [4], doncs a l’ordinador li hauré de carregar un programa en una EEPROM. No sé si tot plegat ho tindré enllestit abans de vacances.

En el passat havia fet plaques amb el mètode UV i amb el mètode de la planxa. Val a dir que sempre he tingut dificultats vàries en aconsegur plaques amb qualitat òptima. Ara, amb la CNC, estic buscant una manera ràpida de fer prototipus. En bona manera crec que ho he aconseguit. Ara bé, el procés, tot i que satisfactori, és més lent del que em pensava.